És important el talent musical?

En la música es fa servir la paraula “talent” més sovint que en altres àmbits artístics. Es parla de si un nen té talent o si no en té, es parla del talent que tenia Mozart, es diu que per ser músic has de tenir talent. Fins i tot sento dir a molts adults que de petits havien estudiat música que els encanta la música i en gaudeixen molt, però que no van seguir tocant perquè no tenien talent.

Maduresa musical, talent i motivació

Un nen que ha estat estimulat musicalment d’ençà que estava a la panxa de la seva mare, que ha escoltat molta música, que li han cantat cançons de bressol, que ha anat a concerts i que ha experimentat amb la música des de la guarderia, tindrà més maduresa musical que un nen de la mateixa edat que ha crescut en una família disfuncional, que no ha rebut cap estímul musical i que ni tan sols té una ràdio a casa.

El primer dia de classe és inevitable adonar-se que alguns alumnes mostren més facilitat que altres, però és important no confondre el talent innat amb maduresa musical. La destresa o la facilitat musical que mostra un nen pot dependre del seu talent innat però sobretot depèn del seu grau de maduresa musical: dels estímuls i l’experiència que hagi tingut prèviament.

Hi ha un altre factor rellevant en el desenvolupament de les aptituds musicals d’una persona, i és la motivació. Un nen que sent una atracció especial per la música estarà sempre buscant tenir més experiències amb ella i així estarà adquirint maduresa musical de manera independent, absorbint tota la música del seu entorn.

Dins de la música també hi ha diferents competències i intel·ligències. L’aptitud musical no és tan simple com tenir-la o no tenir-la, sinó que són una combinació de diferents tipus d’intel·ligències dins de la música. Una persona pot tenir sentit de l’oïda impressionant però en canvi no tenir gaire bon sentit del ritme. Una altra persona potser no té gaire bona oïda però té una facilitat extraordinària per expressar emocions a través de la música. En qualsevol cas, és difícil determinar si l’aptitud concreta d’una persona és deguda al talent innat (o predisposició genètica) o a l’experiència musical acumulada (formalment o informalment). És subjectiu avaluar el talent d’una persona; inclús diria que és impossible. No podem deslligar a una persona de les experiències que ha tingut i per tant no podem saber si les aptituds que té son innates o si les ha adquirit.

Tampoc podem reduir la música a una escala lineal d’habilitats. La música és molt més que això, és un art. No es pot comparar el domini de l’instrument i la precisió de Joshua Bell amb la capacitat expressiva de Billie Holiday. Cada persona té un univers vast i únic per expressar mitjançant la música, que no és mesurable en una única escala lineal.

A més, a les escoles de primària no he vist mai que es decideixi quins nens són aptes per a les matemàtiques i quins no ho són; quins podran ser matemàtics i quins no. I doncs perquè ho fem amb la música? Qui som nosaltres per predir i decidir el futur professional d’una persona?

Cas hipotètic: “El talent existeix i és verificable”

Per un moment imaginem que és cert que hi ha persones que tenen talent per la música i que hi ha persones que no en tenen. Imaginem que podem mesurar amb precisió el talent d’una persona. Imaginem que el talent és un factor decisiu en “l’èxit musical”.

Dins d’aquesta hipòtesi, volem ensenyar música només a aquells que tenen talent i que creiem que podran arribar a ser brillants genis musicals? És clar que necessitem professionals de la música que es dediquin a l’ensenyament, a fer concerts, a compondre, a improvisar, a gravar. Però inclús els músics professionals necessiten una audiència que gaudeixi i entengui la música, oi? O és que volem crear un món de músics i no-músics? L’educació musical no pot estar limitada a crear músics professionals. De la mateixa manera que les matemàtiques s’ensenyen a tots els nens a totes les escoles i no només als que seran matemàtics, la música també ha de ser accessible a tothom.

A més, classificar a les persones segons el seu talent musical no els ajuda. Els que són etiquetats com a “talentosos” viuen amb la pressió d’haver de fer alguna cosa de profit amb aquest talent. També poden arribar a sentir que els seus èxits s’atribueixen al talent innat i no al seu esforç i dedicació. Per altra banda els que són etiquetats com a “no talentosos” perden la confiança en ells mateixos i no veuen sentit a seguir tocant, “si total, no arribaré enlloc”. Molts d’ells aparcaran la música i es convertiran en adults frustrats que mai van poder realitzar el seu somni perquè algú els va dir que no tenien talent. En ambdós casos l’etiqueta del talent és limitadora.

És una visió limitadora fins i tot quan no jutgem directament el talent d’un alumne. Com es deu sentir un nen de 10 anys quan li diuen que Mozart tenia tant de talent musical que als 6 anys ja va compondre la seva primera obra? És una informació que motivarà al nen o que el farà sentir inferior? Com et sents quan et diuen que algú ha arribat més lluny i més ràpid que tu en un àmbit que t’importa molt?

La música no hauria de ser mai una font de frustració. Mai cap persona hauria de sentir que “la música no és per a mi”. A qualsevol nivell que un es trobi ha de poder gaudir de la música sense complexos, ja sigui un nen petit tocant les seves primeres notes, un avi aprenent tocar els quatre acords de sempre o un professional virtuós del violí.

Fins i tot en aquest cas hipotètic on hem assumit que el talent existeix i que és verificable, no hem trobat cap cas en què sigui positiu i educatiu fer servir el talent com a escala de mesura.

La meva visió: Tothom pot aprendre música

No he conegut mai ningú que s’apunti a classes de ioga i que es pregunti: “Tinc talent per al ioga? Podré arribar gaire lluny amb el ioga?”. Tothom dóna per fet que el ioga és una pràctica que ens omple i ens connecta amb nosaltres mateixos, i que qualsevol preocupació per aparentar és una distracció. El propòsit del ioga és el ioga en si. El que cada persona descobreixi dins del ioga o de quina manera el farà part de la seva vida s’escapa de les mans del professor. Potser algunes persones inclouran el ioga com una pràctica diària complementària a la seva vida, altres persones escriuran llibres sobre el ioga, i potser alguns ensenyaran ioga. I per la majoria d’ells la pràctica del ioga sempre serà un moment de connexió i creixement, un moment on estan presents en l’ara i l’aquí, un moment on s’enfronten amb la seva pròpia existència.

La música és el mateix: hi ha infinits camins dins la música i infinites maneres en què la música pot formar part de la vida d’una persona. Com he argumentat abans, és impossible jutjar el talent d’una persona sobretot perquè el talent no és una cosa única, objectivament verificable i que es pugui mesurar amb una escala lineal. Aprendre música ens pot aportar molts beneficis i molta satisfacció, i li toca cadascú decidir quin paper vol que la música tingui en la seva vida.

Si ets professor de música…

Si ets professor de música tens a les teves mans no només l’educació musical dels teus alumnes sinó també el seu creixement personal, la seva educació com a persones. Tens la capacitat de motivar els teus alumnes i de transmetre’ls la màgia de la música. Sigui quina sigui la maduresa musical d’un alumne en concret, tens la capacitat de fer-lo avançar un pas endavant. Cada alumne presenta reptes diferents que et donen l’oportunitat d’obrir les portes d’un món meravellós, iniciar-lo en un camí d’aprenentatge que durarà tota la vida.

Està a les nostres mans la responsabilitat de fer que els nostres alumnes tinguin una relació sana amb la música, que descobreixin en ella una font inesgotable de plaer, que siguin persones més completes i capaces. La nostra feina és potenciar les capacitats individuals de cada alumne i fer-los arribar tan lluny com puguem, donant-los a tots l’oportunitat d’experimentar la música i decidir en cada moment què faran amb ella.

Tornant a la pregunta inicial: és important el talent?

Donar importància al talent és tenir una visió limitada de què és la música i del potencial de transformació personal i social que té. Els mites del talent han creat moltes persones bloquejades, amb una autoestima musical per terra i que tenen una relació d’amor-odi amb la música.

He vist alguns professors o acadèmies que comuniquen als pares que el seu nen no té talent per a la música, que millor que es dediqui una altra cosa. Us imagineu el profe de català de l’escola que digui: “Aquest nen no té potencial, no cal que segueixi aprenent, val més que es dediqui a una altra cosa.”? Més aviat el que estaria demostrant una falta de nivell seria el professor, oi? Per altra banda, hi ha persones que diuen que van deixar de tocar el piano perquè no tenien talent musical. Us imagineu algú que digui “Vaig deixar de llegir llibres perquè sóc ximple.”? A mi em sembla que el talent és sovint una excusa tant per no aprendre com per no ensenyar.

Necessitem un nou paradigma d’educació musical que no s’obsessioni per etiquetes superficials com “el talent”: un model educatiu que faci florir el potencial individual de cada alumne.

Proposo que adoptem un llenguatge que ens permeti alliberar-nos de les pors i els estigmes, que no ens limiti, que alimenti la nostra autoestima, que ens inspiri a seguir descobrint, i que en definitiva ens permeti gaudir de la música sense frustracions.

Deixem de parlar del talent?

No hi ha comentaris

Deixa un comentari