Des de que som petits hem sentit a parlar del talent de Mozart que ja componia als 10 anys i de molts altres prodigis del violí que destacaven de ben petits. També hem hagut de sentir mil vegades que hem triat l’instrument més difícil i que tardarem molt a fer-lo sonar bé. Sembla que l’únic futur digne d’un violinista sigui ser un solista reconegut i els que no ho aconsegueixen s’hagin de “conformar” tocant en orquestres o donant classes. Llavors van passant els anys i tard o d’hora et preguntes: Si a l’edat que tinc encara no he composat una obra mestra, dec ser mediocre? Val la pena continuar amb la música?
La meva opinió és que la música és molt més que el reconeixement que et puguin donar els altres. És una pràctica que ens fa créixer, que ens connecta amb les pròpies emocions, que ens dóna plaer. Mentre estem capficats en si som bons o no la connexió es desfà. La màgia està en el camí i no en la meta.
En l’ensenyament de la música clàssica i especialment del violí, es valora molt l’aptitud o el talent innat d’una persona i s’encasella des del principi als alumnes: aquest té talent, aquest no té talent. Penso que quan jutgem el talent d’un alumne ens allunyem de l’essència de la música. Tothom és capaç de gaudir i sentir la música al nivell que sigui. I com a professors hem de transmetre aquesta passió a cadascun dels nostres alumnes.
Yehudi Menuhin en el seu llibre Lecciones de vida. El arte como posibilidad diu: “En mi opinión, el primer encuentro de un niño con la música debiera ser tal que despierte y estimule su fantasía, su mundo afectivo, sus sueños y quizás su ambición. (…) Ante todo debe encenderse algo tan inextinguible, tan vivo y tan poco tangible que a través de ello, algo comience a moverse hacia una elevada meta casi inalcanzable. (…) En Occidente sabemos muy poco acerca de la música como adiestramiento de la conciencia, según se acostumbra en determinadas culturas orientales, en el Yoga o en el Zen.”
Ja per concloure, penso que pel nostre bé i pel bé dels nostres alumnes hem de viure la música com una cosa molt més gran i elevada que una simple destresa tècnica. No fixar-nos en què pensaran els altres o el nivell que tenim, sinó buscar en nosaltres mateixos l’aprovació. La mediocritat no existeix, ens la fem nosaltres mateixos.
La por a la mediocritat ens fa mediocres.
Facis el que facis fes-ho amb passió, entrega’t completament i sigues feliç.
{ 4 comments… read them below or add one }
Molt ben expressat Mireia!!!
També crec que l’art i la música en general ajuda a obrir les ments i a conectar les neurones per dirigir-les cap a la creativitat, i aquesta creativitat pot ser emprada en el camp de la música o en molts altres camps. Així, per exemple, a l’escola on treballo és bastant habitual que alumnes nostres guanyin concursos d’altres camps com la literatura, la fotografia o les matemàtiques.
Exercitar les neurones amb la música (independentment del resultat final) és, a més de divertit i emocionant, útil per a crèixer com a persones!!!!
Eduard Herrero
Eduard, gràcies pel teu comentari. Jo també estic totalment d’acord amb tu.
M’ha encantat aquest post! M’hi he sentit totalment identificada! Quan de petita vaig estudiar música, em van fer sentir que el que era admirable era la gent “extraordinària”, la que tenia aquest do i feien grans proeses. Vaig abandonar en acostar-me a l’adolescència, per manca de motivació.
I de gran, la música em va atraure de nou. Primer a través de la dansa, i després vaig sentir la necessitat de tocar alguna cosa, de cantar. Ara la frueixo com mai. Tant de bo m’haguessin transmès aquesta vivència quan era petita!
Mireia Mena
Mireia, a mi m’ha costat molt poder gaudir de la música sense complexes. M’alleuja saber que hi ha gent que s’ha sentit com jo i que comparteix la meva opinió.
Continua gaudint de la música, la dansa i la vida!! Una abraçada!
Mireia Clua